El Teatre


Carregant

El Teatre Principal d'Arenys de Mar es va reinaugurar el 7 de juliol de 2005, en el marc de les festes de Sant Zenon, prop de sis anys després d’haver tancat les portes per motius de seguretat. L’estrena d’aquest nou espai escènic municipal ha estat possible gràcies a la cessió de la Societat Coral l’Esperança a l’Ajuntament d’Arenys de Mar, que es va fer efectiva l’octubre de 2002.

El teatre ha estat completament rehabilitat. Del vell equipament, pràcticament no en queda res. Per a la inauguració, es va posar damunt l’escenari l’obra Un repente de comèdia, un recosit de comèdies del dramaturg arenyenc Josep M. Arnau, que fa uns 150 anys ja es van representar en el mateix espai.

Al vestíbul, es pot veure la placa commemorativa, que diu així:

TEATRE PRINCIPAL D’ARENYS DE MAR INAUGURAT L’ANY 1828 I EL MÉS ANTIC DELS EXISTENTS A CATALUNYA, INCORPORAT AL PATRIMONI DE LA VILA PER CESSIÓ DE LA SOCIETAT CORAL L’ESPERANÇA, I RESTAURAT PER L’IL·LM. AJUNTAMENT. HA REPRÈS LA SEVA ACTIVITAT CULTURAL. El dia 7 de juliol de 2005.

De la cessió a l’estrena.

Les obres de rehabilitació van suposar un autèntica renovació de l’edifici. De fet, tot va anar a terra a excepció de la façana, ara totalment rehabilitada. Les van adjudicar el mes d’octubre del 2002 a l’empresa Juanes SA. El pas previ a l’inici de l’actuació es va fer mesos abans quan la Societat Coral L’Esperança i l’Ajuntament d’Arenys de Mar van signar les escriptures de cessió de l’equipament.

El Teatre Principal va tancar les portes l’octubre de 1999, després de constatar que l’estructura de la teulada no reunia les condicions de seguretat necessàries. Va ser aleshores quan l’entitat va apostar per un futur teatre municipal. Des d’aleshores, entitat i consistori han recorregut un llarg camí. Després d’aquest temps, totes dues parts es mostren satisfetes, conscients que és un moment històric, i s’agraeixen mútuament la dedicació perquè la reobertura del teatre sigui avui una realitat.

El Teatre Principal manté l’entrada pel vestíbul. La porta principal només es farà servir com a sortida d’emergència, completada amb una segona sortida que dóna al pati del Museu amb accés al carrer Frederic Marès i per on també es podrà anar als serveis. El vestíbul és el mateix, tot i que ha guanyat llargada i s’ha restaurat seguint, fidelment, l’estètica de la sala. S’ha tingut molta cura de la decoració i també dels elements acústics: les parets s’han folrat amb fusta, el terra és de parquet, hi ha llums laterals i el sostre s’ha recobert amb plaques de guix: un cels ras acústic que afavoreix la sonoritat dins l’equipament i permet, d’altra banda, la possibilitat que s’hi pugui tornar a fer cinema, com antigament. Així, la combinació de colors la formen el gris fosc del sostre –per evitar reflexos-,  el marró clar de la fusta de les parets, el marró fosc del parquet i el to grana de les butaques i dels cortinatges.

La capacitat total del teatre és de 274 butaques, sumant-hi les de baix a platea i les de dalt de l’amfiteatre, on s’hi puja per una escala que, per qüestions de seguretat, seguint la normativa d’incendis, s’ha hagut de fer doble. Sota l’amfiteatre hi ha dos lavabos per evitar majors desplaçaments a les persones que estiguin a dalt que, des del vestíbul, gaudiran d’una obertura fins a baix de tot, pensada per donar amplitud al recinte. La sala de butaques té una superfície de 162 m2 i l’amfiteatre, de 61 m2; s’hi han de sumar els espais destinats a vestíbul: a baix, de 55 m2, i a dalt, de 12,5 m2. I l’escenari, de 66 m2, que té el terra desmuntable peça per peça, per permetre fer-hi canvis segons les exigències del guió.

Entre els elements més singulars del nou teatre, l’arquitecte Josep Badosa en destaca especialment la instal·lació de la pinta, que és el lloc de treball des d’on, els operaris, podran muntar a partir d’ara els decorats. Molt més còmodament. Estètica, tècnica i també seguretat: la coberta s’ha reforçat amb bigues de ferro i la teulada, a dues aigües, s’ha recobert de teula vermella, per integrar l’edifici en l’entorn del carrer de l’Església. Completa aquesta voluntat d’integració la rehabilitació de la façana que, tot i que de la cornisa en amunt és totalment nova, s’ha reconstruït seguint l’estil neoclàssic de la façana original –per l’ull de bou, el frontó..-, tot recordant l’època de la construcció del teatre.